Onsens i balls

Quin gran dia! Immersio plena en la cultura japonesa.

Al mati, en Naoya ens ha deleitat amb un esmorzar tipicament japones: sopa de miso, plat d'arros, platet d'algues i, com a estrella central, una arengada resseca (la Nuria, despres de menjar-nos-la, l'ha comparat a una rata). Diposits plens doncs per a una caminada a la natura.



Despres de donar mil voltes, hem trobat per fi l'entrada del cami. Objectiu: un balneari de la muntanya i un altre al costat del riu.


Per arribar-hi hem passat novament per un cami precios. Arbres centenaris, pedres plenes de molsa... Aquesta vegada us adjunto una foto perque pogueu envejar-nos. Es clar que feia moltissima calor, l'aire estava completament saturat d'humitat i el cami feia pujada. I els mosquits. Pero tots aquests son petits detalls que no aigualeixen el plaer de caminar.... (Veieu en la foto com tinc tota la cara suada i taques en la samarreta. En canvi la Nuria apareix com sempre immaculada (pero la sentissiu bufar))





I d'arribar al balneari! Un onsen, per fi, com Deu mana: Yunomine Onsen. No dels turistics, sino dels que fan servir ells realment. Ja nomes d'arribar al poble hem vist que anavem ben encaminats: feia una pudor de mil dimonis d'ous podrits. Despres de comprar el tiquet (els encanten les maquines per pagar, expedir bitllets, vendre begudes) hem hagut d'esperar el nostre torn, mitja horeta. Els que hi havia abans han sortit un vermell, l'altre groc, tambalejant-se i agafats a la barana. Pero amb un somriure. Per fi ens tocava! Hem entrat a la cabaneta, al costat del riu, tota per nosaltres.





De sota les pedres, molt ben posades, sortia aigua que s'acumulava en un forat de metre per metre. L'aigua, calentissima, pero es podia graduar la temperatura afegint-n'hi de freda d'una aixeta. Hem anat alternant una de freda i una de calenta (com a la vida). La mitja hora se'ns ha fet curta, i hem sortit forca millor que els nostres predecessors.



Al costat de la cabana hi havia una piscineta on la gent hi posava els ous (m'estalvio la broma facil, ja sabeu que les meves bromes tenen un cert nivell). Ho podeu veure a la foto. Un noi ens n'ha donat un parell, i efectivament agafen el gust de l'aigua: son ous amb gust d'ou podrit.

Despres hem esperat el bus per anar fins al costat d'un altre riu, mes gran: Wakayu Onsen. La gracia del lloc es que l'aigua calenta surt directament de les pedres del costat (es veu que el riu just erosiona la interseccio de dos materials, i es per on surt l'aigua calenta volcanica que ve de sota). Per arribar-hi nomes cal fer un forat a terra a la sorra, que es el que fan els japonesos. La gracia es que tens per un costat l'aigua gelada del riu, per l'altre forats amb aigua bullent.

Veieu un forat amb un japones:

Estava ple de families japoneses (ni un sol turista occidental). Amb el picnic, els gossos... Els gossos son el reflex de la mania puritana dels japonesos. Aqui en veieu un, amb bikini. Aquest mateix s'ha deixat acariciar per la Nuria, pero una hora mes tard se li han creuat els cables i, quan nosaltres estavem passejant tranquilament pel costat, ha sortit embalat a mossegar-la. La Nuria ni s'ha immutat i li ha clavat un cossa a la barra que la deixat estesa. Despres ha trepitjat la corretja a terra fins que la pobra gossa ha fugit xericant com una porta.

El dia s'ha acabat d'una manera preciosa: hem celebrat amb una trentena de iaios la fi de l'Obon amb un festival. Ja de fosc, ho tenien tot preparat en una placa al costat del temple: mitja dotzena d'avis cantaven en rondes una canco popular, i la resta ballaven al voltant en rotllana, fent coreografia. Ja podeu pensar que ens ha faltat temps per afegir-nos-hi. Mes o menys ho hem acabat fent, pero quina resistencia els avis! 30 minuts de la mateixa canco, sense parar. Vinga vinga dale dale! Tristament pero tot eren o avis o nenes. Els joves devien estar jugant per internet, o directament a la gran ciutat de la costa.

En aquest ball tambe hem conegut en Derek, un escoces d'uns 28 anys que viatja pel mon. Esta fent el Kumano Kodo sencer a peu com a ruta mistica. Una persona molt savia i oberta, al reves que jo, pobre tancat esceptic. Hem parlat de xamanistica, de Costa Rica i de la independencia. Reflexionant-hi ara, una horeta despres de parlar, em ve la imatge d'en Chavez, gai i vegeteria, en meditacio profunda sota una cascada durant hores i proclamant la independencia d'Escocia. Visca!