David Lloret

Edimburg, no us equivoqueu, no és tan fàcil de pronunciar. Ho fan per posar-nos en evidència que som uns pagesos i que no hem passat del primer fascicle d’anglès que regalaven a la Vanguardia. Has de dir “Edimb” i després fer com si t’haguessis empassat una mosca, “oughghgh”. Doncs Edimburg (oughough) m’esperava a una hora de tren. Ho tenia tot previst: hi havia reservat una habitació amb bona pinta i prou cèntrica i havia avisat al propietari que arribava entre 4 i 5. Per tant, a les 6 podia ser perfectament al primer show que ja havia reservat, astutament, el dia abans. Home previngut... El tren va arribar a la ciutat malèvolament puntual, per fer-me confiar. Un cop arribat vaig caminar una mica cap a la parada del bus que m’havia de portar al costat oposat de la ciutat, a l’altre extrem del centre. Com és habitual, vaig veure com se n’anava just el número de bus que havia d’haver pres. Com que ja he assolit un alt grau de maduresa espiritual, no em vaig alterar i vaig esperar

The water that I shall give will be an inner spring always welling up for eternal life. Perdoneu, perdoneu! Ja sé que esteu esperant el relat d’Edimburg. Us vaig deixar que ja era al tren a punt d’arribar-hi, però us confesso que m’havia deixat, per raons tècniques (això sempre funciona, les raons tècniques, m’imagino enganxant la meva parella al llit amb un altre i li pregunto per què, i ella em diu, per raons tècniques). Així doncs ara vindria un flaix bac: Abans d’anar cap a Escòcia vaig decidir fer una nit a una ciutat que m’havien recomanat: Chester. Les muralles, les catedral, em deien. (És el nom d’un sofà, em diu M) Novament obro el meu airbnb i vinga miro què hi ha. De fet això de tenir una habitació dins la casa de la gent del país és un dels principals plaers de viatjar, i aquesta vegada supera les meves expectatives. Vaig arribar-hi resseguint un carril bici pels suburbis, obrint-se pas entre reixes metàl·liques i esbarzers plens de mores. Sota uns ponts, pintades

Assegut per fi en un tren, m’esperen tres hores de trajecte. He hagut de buscar aferrissadament un seient i per fi al 4t vagó ha aparegut, de forma inesperada. Hi ha volat, preguntant-me com és que l’han descartat els 10 viatgers que em precedien davant meu. La resposta no es fa esperar: la meva companya de viatge, d’altra banda molt amable, ocupa per volum i comoditat seva, a més de la seva plaça, la meitat de la meva. Generosa de carns, no té cap inconvenient en espaterrar-se cap al meu seient, tot empenyent a meva cuixa de manera molt poc britànica. *Comentari a part: no tinc res en contra dels carn-generosos. No soc jo model de res: per exemple, tinc massa pel a les celles i massa poc a la closca.* To write or not to write. Penso amb mandra que seria molt més divertit veure l’episodi 2, temporada 5, de Game of Thrones, en comptes d’escriure aquí les meves elucubracions febrils. Però m’imagino clarament a mi mateix, en un futur molt llunyà, llegint aquestes línies, i em sembla

Estimats, Em trobeu viatjant en un petit tren, només 2 wagons, que em porta de Caerdydd a Tyddewi. Com que segur que en provar de llegir aquests noms gal·lesos se us hauran encallat els ulls, us diré que estic anant de Cardiff a St Davids. Uf! Quin alleugeriment, no? El gal·lès és una llengua deliciosa amb una tendència tan irreductible a acumular consonants estrafolàries que fa venir ganes de plorar a un partidari, com jo soc, de les llengües minoritàries en procés de retolització. Nota: acabo d’inventar un nou terme de la lingüística: una llengua retolitzada és aquella que ja només surt als rètols oficials, en cursiva, a sota del nom en la llengua cristiana. A Toulouse, per exemple, als metros diuen en occità el nom de la parada, que ningú entén, però que a tothom tranquil·litza. Plat típic galès amb salsa típica que gairebé m'enverina típicament He passat dos dies deliciosament avorrits a Cardiff. He treballat de valent: no he deixat dempeus museu ni monument i

Si una nit d'hivern et trobes sol, escoltant mil vegades una polska que ningú coneix, amb la calefacció a 19 graus i el llit sense fer. Si avui has rentat els plats de sopar i has tocat una estona i has parlat una estona amb la xicota. I estàs content perquè ha guanyat el Barça però sens com una pressió familiar a la boca del ventre. I tens por, alegria i ràbia. Ganes de viure i de morir. I t'imagines les teves pròpies neurones canviant impulsos sinàptiques, però et preguntes quin dels teus òrgans serà el que et tombarà a l'altre barri. Doncs si una nit d'hivern un viatger truca a la teva porta, dona-li un bon sopar, escalfa'l, escolta les seves històries i dóna les gràcies per totes les benaurances que et porta. D'altra banda qui m'ho hagués dit, ja fregant els 40, que cada dia recordaria els missatges cumbes de donar gràcies a Déu, de no donar res per fet, ni cap minut per perdut, ni cap persona per massa coneguda.

On va quedar el relat?? Mmh l'ultim dia encara erem al Kumano Kodo, amb el nostre amic. L'endema ens vam despedir d'ell i la seva mare, amb inquietuts musicals, com les meves: al menjador tenen un xilofon i jo em vaig entretenir tocant, com no podia ser una altra, la canco "Quan les oques van al camp". Quan ella la va sentir, se li va iluminar la mirada: resulta que es una canco tipica japonesa!!! Tinc un video de tots dos fent un duet de pelicula: jo al xilofon, ella cantant en japones "quan les oques van al camp, la primera va al davant, la segona ..." Prometo penjar-lo aviat a internet. L'endema vam partir d'hora perque voliem visitar la cascada mes alta del Japo (donde esta el gran jefe indio??? (potser alguns no sabeu l'acudit, es igual)). Hi vam anar seguint les recomanacions del nostre gran filosof i xaman Derek. La nit anterior ens l'havia descrita com una aparicio holistica que involucra la totalitat del paisatge i del ser huma.