Sencha

Encara les 10 de la nit. Assegut davant de l'ordinador, escolto pensativament el propietari de Ryoto, en Naoya, tallar metodicament, maniaticament, la col que menjarem dema per esmorzar. No ho entenc, perque nomes som dos per esmorzar i ja porta mitja horeta tec-tec-tec. Pero al dormitori, paret per paret, m'esperen els murmurs incomprensibles de la tele dels veins. 6000 yens per persona i nit, dutxa i banyera al dormitori, i una biga negrosa i evidentment falsa que creua el menjador, per donar ambient... i jo de fet el que vull de veritat es que no hi hagi tele.

Pero em sap greu dir-li res a en Naoya. Probablement es suicidaria, tanta es la illusio que li fa portar aquest hostal. Ja ens ho va dir el primer dia, "Em vaig passar un any recorrent Europa i em van tractar tant be que ara sento que haig de retornar tot el que em van donar". I ho diu de veres! Tot en l'hostal es nou i impecable. Entre d'altres:

• una nevera que es pot obrir per les dues bandes
• uns fogons de gas que s'encenen amb un boto
• uns ganivets de cuina tan afilats que al minut de fer-ne servir un em van fer escapcar mig dit polze - ja llegireu despres les consequencies que aixo tindra per la nostra credibilitat personal, i tambe la dels catalans, a Kumano-Hungo.
• un joc complet amb tetera i plats a l'habitacio. Amb un bullidor d'aigua amb 4 botons, un dels quals vessa de la manera mes traidora xarrups d'aigua per davant (de nou, tots els botons en japones!)

En canvi, te 4 platets ridiculs per posar el menjar, i cap bol per l'amanida. Qui l'enten, a aquest home?

Es desviu en els mes minims detalls. Ens ofereix, per esmorzar, o be iced coffe, o be iced tea. I ho diu amb una ilusio que ens fa ganes de cridar "Siii, volem iced tea", malgrat que a mi em ve de gust un te normal com el que segur que deu fer a la cuina de casa seva. Doncs per tot aixo no li dire pas que se sent la tele del costat. Dema el trobariem amb el ganivet de cuina, el que talla tant, clavat al ventre, de dreta a esquerra i de baix a dalt, com els bons samurais.

Avui per fi hem fet els nostres quilometres per la ruta del Kumano Kodo. Es de les parts mes maques que hem vist fins ara. Aquesta ruta la feines els peregrins des de tot el Japo fins a un santurari. De cami, anaven fent ritus de purificacio i pregaries. No us emocioneu: els ritus de purificacio aqui al Japo consisteixen sempre en banyar-se una vegada mes, o potser fer-ho aquesta vegada amb una aigua diferent. Pero la filosofia de la secta (de fet van ser 3) que van instituir aquest peregrinatge era molt mes oberta que les de la resta de sectes budistes del Japo. Per exemple, una d'aquestes peregrines, una famosa poetesa, es lamentava que en una de les ofrendes li havia vingut la regla i havia profanat aixi amb la seva bruticia la immaculada puresa dels deus. Pero el Deu va baixar del cel i en poema igualment bonic li va replicar que res es brut pels deus, si es prega i s'ofereix amb el cor net (o alguna cosa semblant).

La ruta estava perfectament senyalitzada, i a mes portavem un petit folleti que ens havia aconseguit el nostre amic guia. Cada quilometre, un poster numerat. Cada 5 km, uns lavabos. I tot al llarg del cami, petits altars on la gent del poble hi diposita les seves ofrenes. Els agrada molt posar pedretes, per exemple. Un altre costum que tenen es de posar una mena de babero a la figura de Buda. Potser li donen menjar tambe?

En un d'aquests camins, tot travessant un poble, hem trobat dins una cabana una pila de bosses de te, i al costat una guardiola. El preu: 500 yens per bossa, uns 3'5 euros. Un altre viatjant ens ha aclarit que es tractava del te japones, sencha, i que de fet tot el camp que ens envoltava, que a nosaltres ens havien semblat parterres del mes normals i corrents, ho era. Hem aprofitat que no teniem canvi per anar a veure els pagesos. S'han esverat molt; ens han dit mil coses, sempre en japones es clar. Ens han ensenyat les maquines per torrar el te. Els llits on l'assequen. Quin entusiasme i quina xerrera! Pero, no se n'adonaven que no els enteniem? L'home portava unes sabates amb la punta dividida en dos, que li donava aspecte de pota de cabra.

Hem dinat al costat del cami, enmig d'arbres altissims (potser cedres??). Tota aquesta regio es molt muntanyosa i plena de boscos. Els japoneses tenen un metode particular d'explotacio forestal: tallar-ho tot, tot tot fins a l'arrel. Es veuen extensions senceres ben despullades aixi, amb la terra nua. I d'altres amb bosquets, de la mateixa extensio, d'alcada molt mes moderada. En aquest bosc, catedral de somnis, hem dinat tranquilament, mentre tambe ho feien, a costa dels nostres turmells, mosquits japonesos de cua de zebra (deuen ser tigres, tambe).

Abans de tornar a casa encara hem tingut temps de fer una banyadota en el riu. Forca ample i potent, ens ha costat travessar-lo per arribar a unes basses paradisiaques d'aigua cristallina. Alla com era d'esperar he provocat rialles i mirades d'estupefeccio. Aquesta vegada no pel meu model de banyador ni pel meu pit pelut, sino pel simple fet que mantenia el dit polze fora de l'aigua mentre anava nedant, com si volgues fer ok. No me'l volia mullar, tallat com el porto el pobre, del ganivet tant afilat d'en Naoya. Tan peculiar es? A la gent li ho semblava, i un quasi es desmaia de riure. A la seva salut!

Pero el millor ha estat despres de sopar (per fi un sopar com cal, que hem cuinat nosaltres: espaguettis a la marinera, amanida d'espinacs i uns filets de bou de Kobe, el mes bo del mon, perque els pagesos li fan massatges per infiltrar-li el greix al muscul), doncs despres de sopar en Naoya ha vingut a convidar-nos a una festa. Al pati de davant. Ens hem afegit a la familia que ja hi era, i hem celebrat, novament, l'Obon. Convidem als morts, als familiars es clar no a tots, a venir a passar uns dies amb nosaltres. Si, ja ho se, portem una setmana celebrant la festa, pero es que aixi ho fan! Pero aquesta vegada la farra loca consistia en ... encendre bengales! En tenia una dotzena de bosses, i amb parsimonia les anava repartint perque les encenguessim. No us pensessiu pas que son bengales com les que tenen els nostres dimonis. Eren mes petites encara que les que fem servir a les festes d'aniversari. Malgrat aixo, els entusiasmava. Ens hem passat una horeta exclamant-nos amb cada bengaleta. Ohh!!

Aixo si, la seguretat era maxima: despres de cremar, haviem de posar cada bengala en un cubell ple d'aigua. Perillosissimes, aquestes bengales. Li he explicat que nosaltres per Sant Joan tambe ho celebrem encenent un foc enorme i ballant al voltant. Ell s'ha exclamat i ha dit que aixo era molt perillos!! Quan li he dit que enceniem petards, i que cada any volaven dits i rebentaven mans ha fet cara d'horror infinit. El meu pais es tant petit...