Aberystwyth, Aberystwyth!

Assegut per fi en un tren, m’esperen tres hores de trajecte. He hagut de buscar aferrissadament un seient i per fi al 4t vagó ha aparegut, de forma inesperada. Hi ha volat, preguntant-me com és que l’han descartat els 10 viatgers que em precedien davant meu. La resposta no es fa esperar: la meva companya de viatge, d’altra banda molt amable, ocupa per volum i comoditat seva, a més de la seva plaça, la meitat de la meva. Generosa de carns, no té cap inconvenient en espaterrar-se cap al meu seient, tot empenyent a meva cuixa de manera molt poc britànica.

*Comentari a part: no tinc res en contra dels carn-generosos. No soc jo model de res: per exemple, tinc massa pel a les celles i massa poc a la closca.*

To write or not to write. Penso amb mandra que seria molt més divertit veure l’episodi 2, temporada 5, de Game of Thrones, en comptes d’escriure aquí les meves elucubracions febrils. Però m’imagino clarament a mi mateix, en un futur molt llunyà, llegint aquestes línies, i em sembla que em dec un mínim de relat per tot el que estic pensant, sentint, suaument vivint. Som-hi doncs, agafeu-vos fort les orelles.

Us vaig deixar a Cardiff, la capital. Allà tenia unes quantes opcions per passar un parell de dies, fins a retrobar la meva amiga Liz que viu al centre-oest de Gales. Camí cap allà, a la meva guia hi havia molts llocs marcats, entre ell: St Davids! Un nom molt adequat, vaig pensar. Tindria un Sant, jo mateix, anant a un altre sant. Dos sants pel preu d’un!

Dit i fet. Ja hi tinc traça: un cop d’ull al google maps per veure com hi puc arribar, un altre a l’airbnb per veure si hi ha algun allotjament glamorós i baratillo. Sempre miro la foto del propietari, per veure si té cara de psicòpata, i quasi sempre la té. En aquest cas un tal sr Fraser, nom digne d’un llibre de terror de Stephen King.

El viatge va ser tranquil, seguint infinites parades de noms èlfics, rètols en gales amb advertències incomprensibles (els de ciutadans/ciudadanos traurien fum) i estacions de tren congelades en el temps. La part final, en bus, va ser paronàmica sobre una badia amb sorra paradisíaca on nens angelicals s’obrien el cap a cops de pala. Per fi, arriba el cartell. St Davids! Li vaig intentar explicar al conductor del bus que jo em deia David també però o no em va entendre o no li va fer gràcia. Crec que els gal·lesos no es caracteritzen pel seu sentit de l’humor.

La casa del sr. Fraser és l’única que queda de l’estil antic del seu carrer. La resta han estat substituïdes per avorrides cases modernes de planta baixa amb finestres de pvc. La seva és al final d’un jardí en deliciosa decadència, amb la porta de fusta clivellada pel temps. M’obre el senyor, greument amable. M’ensenya l’habitació, la wifi, i em marca al mapa un recorregut per les platges.

St Davids té l’aire tranquil d’un poble de la costa de tramuntana de Mallorca. Petit, tot dedicat al turisme, però la gent calmada perquè saben que, més tard o més d’hora, faran treure fum a totes les targetes de crèdit que portem.

Aprofito doncs el temps assolellat (The winter is coming), compro un parell d’entrepans i corro camí avall, embriagat sense saber per què d’una felicitat suprema. Potser perquè en una parada del poble he pogut comprar un pot de berberetxos frescs? L’avantatge de viure amb poc és que dos pocs ja són molt.

Al vespre tinc el gran plaer de veure una representació de Midsummer night’s dream, feta per una companyia local enmig de les ruïnes d’un antic monestir. Ja tenia el bitllet comprat, però l’hora era un gran problema: les 8. Impossible de sopar després, i abans encara la gana no se m’ha obert. Per fi quan començo a buscar alguna cosa ja tot està ple (incloent-hi la parada de fish and ships) i quan encarrego una pizza em diuen que vindrà al cap de 20 minuts. Corro cap al monestir decidit a guardar lloc, perquè no és numerat. Però no ho trobo, és lluny, i quan ja ho veig em sembla que els de la pizza ja l’hauran tret del forn i estarà allà abandonada a mercè de qualsevol o sigui que reculo també corrents, novament a la pizzeria i com que tinc poc temps menjo la pizza sortida del forn de pressa i corrents mentre torno al monestir, i m’escaldo la boca de tan calenta que és la pizza.

Per sort dues noies alemanyes que havia conegut m’han guardat lloc, prou endavant. La gent va equipada amb abrics i mantes gruixuts. Per fi comença l’obra. Sense més escenari que les ruïnes mateixes, amb un vestuari mínim i una fred que pelava, comença la màgia. Quin plaer de sentir les paraules de Shakespeare tal com van ser escrites! Naturalment no entenia ni la meitat del que deien, però en feia prou en riure quan els altres reien, i deixava anar de tant en tant alguna exclamació forta perquè els altres veiessin que ho seguia bé.

L’endemà el sr Fraser, lacònicament, m’informa que al vespre va a tocar el saxo amb la seva banda a un festival proper, i em convida a anar-hi. Així el vespre em trobo envoltat de gal·lesos en una masia-cooperativa perduda enmig dels camps. Comparteixo el sopar amb la gent d’allà i per fi parlo una mica amb un gal·lès, que m’explica que té un rocòdrom indoor, el més gran del país. Jo li ensenyo fotos meves fent trapezi i teles, i tots contents. Al fons, la banda d’en Fraser assassina sense compassió els standards jazz a un ritme insuportablement lent, però després m’explica que la culpa és del baixista que acabava de sortir d’una operació i amb els analgèsics no acabava de controlar el tempo. Se’ns fa mitjanit, i torno a casa mort de son, en una furgoneta d’obres mentre li intento explicar en un anglès ja delirant com és que jo sóc català i no espanyol.

Per fi agafo novament el bus, amb cinquanta parades a davant, per anar fins a Abaeron – no ho confongueu amb Aberystwyth, que és la parada que ve! Allà m’espera la Liz i la seva filla Cora, que immediatament m’informa que ha millorat moltíssim la seva roda, el seu pi, el pont i la caiguda cap enrere i dit i fet allà mateix em va una exhibició que jo no faré ni practicant 8 hores al dia durant deu anys, que són els que ella té.

La Liz viu en una preciosa casa que ha comprat amb tota la família. Hi ha muntat un hort, un hivernacle, i hi tenen 4 gallines, un gall presumit que es diu Louis i dos ànecs mascle. L’estrella és en Finz, l’ànima màter de la Cora, que corre com ella esbojarrat amunt i avall marcant amb la terra de les potes les meves últimes samarretes netes (netes-fase 1, i ho deixo a l’aire sense explicar). La casa era abans una vicaria, i per això per la compra han hagut d’acceptar unes restriccions- no hi poden posar, per exemple, cap fàbrica ni negoci indecent. A canvi tenen però al costat el pràctic i romàntic cementiri de la parròquia. Per anar triant el lloc, vaja.

Així visitem poblets, museus, ponts del diable. La Cora, massa cansada per caminar, en canvi sí que té l’energia per fer rodes i ponts al nostre costat. Una tarda anem a una fira d’exhibició de cavalls. Una de les proves, admirable, és fer saltar als animals una sèrie de valles. Treuen tots, genets i cavalls, escuma per la boca. Una altra és exhibir els sementals, i per això el propietari el porta amb una corda agafat del bocado, corrent al seu costat. El més divertit és constatar, com passa amb els gossos, la semblança de l’animal amb el seu propietari. S’assemblen en el pelatge, el tipus de trot i fins i tot l’expressió que fan l’un i l’altre.

Els dies comencen però a ser tipícament gal·lesos, és a dir, que fer bon temps és que no plogui. Mentre mirem la pluja (la Cora fent rodes al costat) la Liz em diu que precisament ara és l’època del festival d’Edimburg. Jo li dic que cau molt lluny, que serien moltes hores de viatge, que és massa massificat i que ara ja tinc edat per pensar en coses més tranquil·les.

Dit i fet; ara mateix falta doncs ja només una hora per arribar-hi. A Edimburg.