Arribada al festival de teatre d'Edimbug

Edimburg, no us equivoqueu, no és tan fàcil de pronunciar. Ho fan per posar-nos en evidència que som uns pagesos i que no hem passat del primer fascicle d’anglès que regalaven a la Vanguardia. Has de dir “Edimb” i després fer com si t’haguessis empassat una mosca, “oughghgh”.

Doncs Edimburg (oughough) m’esperava a una hora de tren. Ho tenia tot previst: hi havia reservat una habitació amb bona pinta i prou cèntrica i havia avisat al propietari que arribava entre 4 i 5. Per tant, a les 6 podia ser perfectament al primer show que ja havia reservat, astutament, el dia abans. Home previngut...

El tren va arribar a la ciutat malèvolament puntual, per fer-me confiar. Un cop arribat vaig caminar una mica cap a la parada del bus que m’havia de portar al costat oposat de la ciutat, a l’altre extrem del centre. Com és habitual, vaig veure com se n’anava just el número de bus que havia d’haver pres. Com que ja he assolit un alt grau de maduresa espiritual, no em vaig alterar i vaig esperar que arribés el següent. Va arribar, esclar, amb retard. El conductor em va notificar que no donaven canvi o sigui que vaig deixar anar, respirant fondo, un bitllet de 10 lliures per un viatge que en valia una i mitja. Res va alterar tampoc la meva pau en veure que passaven els minuts i l’autobús no avançava, bloquejat per infinits cotxes i gent que omplia el centre a aquella hora.

Tres quarts d’hora i un quilòmetre més tard vaig pensar en enviar un missatge al propietari del pis per dir-li que no es preocupés, que arribava una mica més tard. No em vaig preocupar quan no em va contestar, però quan per fi l’autobús va arribar a l’última parada vaig veure que tot el que sabia del pis era el nom del carrer, sense cap més número. En arribar al carrer tampoc cap resposta d’en Mario. Eren ja les 5 i si volia ser a les 6 a teatre no hi havia massa temps per perdre. El maps em marcava 35 minuts a peu fins al teatre on feien l’obra, a una adreça del George Street, casualment just al costat de... de l’estació de tren on havia arribat.

Deu minuts més tard, sense resposta d’en Mario, vaig començar a interrogar a la gent que anava passant si coneixia un tal Mario, despertant amb això mirades de terror. Ja amb un cert neguit al cor vaig revisar la web de l’apartament i vaig descobrir-hi tres telèfons. Evidentment no va ser fins al tercer que vaig trucar que va contestar. Que ho sentia moltíssim, que era el seu company de pis que s’encarregava de l’arribada i que no sabia què li devia haver passat. (no li vaig dir que esperava que, com a mínim, s’hagués ofegat a la banyera amb els seus propis vòmits, vaig pensar que no ens coneixíem prou). Que si m’esperava agafava la bici i que vindria al cap de deu minuts.

Deu minuts? Ni pensar-ho. Havia d’arribar com fos al teatre! Li vaig dir que quedàvem al teatre, que m’hi portés les claus, i vaig començar a caminar cap allà a un pas viu. No era qüestió d’agafar el bus, ja m’ho coneixia. Molt més ràpid hi arribaria caminant, tot i que fos amb una motxilla a l’esquena, una bossa de mà al pit (dissenyada perquè si te la poses al pit t’estranguli el coll, de manera que te l’has de posar al costat però després rellisca contínuament) i encara a la mà una bossa de plàstic amb muesli i una ampolla de llet de civada sense sucre afegit.

A mesura que passaven els minuts, mentre avançava gent i autobusos pels carrers plens a vessar, m’anava liquant més i més. Però la meva determinació era ferma.

Nota a peu de pàgina: un dels fets que ha determinat la meva vida ha estat el rècord del mon indoor que va conquerir l’Indurain. Us deu estranyar, potser. Sí. Però què és el que m’ha marcat, concretament, d’aquesta fita que va conquerir el nostre campió? Doncs que per guiar-lo, al velòdrom on anava en bici anaven senyalant amb un làser on seria la bici que ell havia de superar per superar la marca i no arribar tard. Ja us podeu imaginar doncs que aquest fet del làser ha inspirat la meva fantasia: sempre que arribo tard m’imagino el làser que haig d’avançar davant meu, i el públic que vaig avançant cridant Indurain, Indurain.

Per fi arribo doncs a l’adreça que havia marcat al google maps, però no hi havia cap teatre per enlloc. Ni cap Mario. Trec el mòbil, que amb les mans molles de suor comença a passar pantalles maníacament. M’eixugo les mans amb els pantalons i truco en Mario, que em diu que no és al George Street, sinó a la George Avenue, el teatre. Naturalment torna a ser a l’altre costat de la ciutat, a tocar de casa d’en Mario.

En aquests casos ja no m’ho plantejo. Em ve el cap el títol d’una peli, El Lute, camina o revienta. I després el títol d’una cançó em sembla que és d’en Paco Ibañez, que canta ‘A cabalgar, a cabalgar’. I així cavalco jo novament, carregat fins a les celles, pels carrers. Com un home boig avanço autobusos, taxis (tots van per l’esquerre), cues de japonesos, turistes italians i escocesos en faldilla. És una lluita entre el destí i jo.

Arribo amb 5 minuts de marge, aquesta vegada sí, al teatre. Però per entrar és obligatori tenir les entrades físiques, i hi ha una cua considerable. Em colo i suplico al primer si em pot deixar treure les entrades perquè arribo tard. Suat i sense alè com vaig, es fa enrere fàcilment. El taquiller em demana per treure-les la targeta visa amb què vaig fer el pagament, que vaig guardar curosament a la part més profunda de la motxilla perquè no me la robessin.

Esventro doncs la motxilla de dalt a baix per buscar la targeta i just aleshores em localitza en Mario, el propietari del pis. Devia fer jo una pinta considerable, perquè es queda a una petita distància meva, al costat del que he expulsat de la cua. “Tu debes ser David no?”, em diu el bon noi, i jo li faig que sí, i llavors naturalment em pregunta, del tot innocent “Vaya! Eres español, no?”

Mentre treia la targeta de la motxilla li vaig explicar breument la història de Catalunya, la situació del català durant l’època franquista, el corredor del Mediterrani i que a l’Alguer també parlen català. I que no, que jo era català, no espanyol. La situació el degué impressionar perquè no va dir massa res. Només em va donar primer la mà, després les claus del pis, i em va dir adéu.

Assegut a la meva butaca vaig assistir a la meva primera obra del Festival d’Edimburg. Era una Stand Up Comedy, on un actor surt a l’escenari i comença a explicar acudits. En aquest cas era un tiu de Liverpool, i us asseguro que no vaig entendre ni una sola paraula del que va dir. Suat i cansat, amb la foscor de la sala vaig acabar adormint-me. Un cop acabada l’obra vaig anar cap al pis d’en Mario. No hi havia ningú, però l’habitació va ser on m’havia dit, a la dreta. Molt maca, neta, amb vistes a un parc i, cobrint tot el sostre a sobre el llit, una preciosa bandera espanyola.

Un artista de carrer

A la meva arribada, amb les entrades

Dos braus escocesos amb cascos i banda dels cabells.