Breu història de Cardiff

Estimats,

Em trobeu viatjant en un petit tren, només 2 wagons, que em porta de Caerdydd a Tyddewi. Com que segur que en provar de llegir aquests noms gal·lesos se us hauran encallat els ulls, us diré que estic anant de Cardiff a St Davids. Uf! Quin alleugeriment, no? El gal·lès és una llengua deliciosa amb una tendència tan irreductible a acumular consonants estrafolàries que fa venir ganes de plorar a un partidari, com jo soc, de les llengües minoritàries en procés de retolització.

Nota: acabo d’inventar un nou terme de la lingüística: una llengua retolitzada és aquella que ja només surt als rètols oficials, en cursiva, a sota del nom en la llengua cristiana. A Toulouse, per exemple, als metros diuen en occità el nom de la parada, que ningú entén, però que a tothom tranquil·litza.

Plat típic galès amb salsa típica que gairebé m'enverina típicament

He passat dos dies deliciosament avorrits a Cardiff. He treballat de valent: no he deixat dempeus museu ni monument important, m’he enverinat amb un estofat típic gal·lès i he d
ormit en una llitera a 3 metres d’alçada, amb 5 persones més (cadascú a la seva llitera), en un Youth Hostel al centre mateix de la ciutat.

Si m’haguessin anestesiat abans del viatge, i m’haguessin despertat aquí només de veure el cel ja hagués pogut endevinar que soc al Regne Unit. El cel sembla baix, amorrat a terra, fins i tot els dies clars, fins al punt que un té tendència a caminar amb el cap una mica arrupit, no fos cas.

Cardiff té l’ambient xavacà i alegre d’un poble de la costa turística. No te massa encant natural, però en canvi tothom està content i relaxat, i sembla buit de turistes (potser no és temporada?). En canvi té uns equipaments culturals de primer ordre.

Ara toca fer una mica de ressenya sobre el que he fet, així algú que ho llegeixi potser em podrà seguir els passos. Estic seguint la Lonely Planet de Wales.

Només d’arribar com que faltava una hora pel check-in de l’hostal vaig buscar durant una bona estona un lloc amb oferta més àmplia que hamburguesa i wraps (els  “wraps” no són peixos, són una mena de pizzes enrotllades (ho explico pels que hem llegiu que sou de Torroella, una mica de pagès)). Només vaig trobar un inevitable italià on dos paquistanesos simpàtics em van servir una amanida de pasta sense pasta (els vaig demanar si podien no posar-hi pasta, que fos només una amanida) i uns fusilli (pels de Torroella, és un tipus de pasta) amb salsa de xampinyó (ho dic en singular perquè només n’hi havia un). Tot regat amb una excepcional llauna de llimonada, sense postres, em va costar uns 25 euros (pels de Torroella, unes 4000 pessetes!) En sortir, els paquistanesos, contents, em van dir que m’esperaven l’endemà. Yesyes, els vaig dir.

L’hostal era, literalment, un submarí. Tot nou i emmoquetat, això sí, però l’entrada i els passadissos tan estrets que havies de passar de costat. La llitera, a 3 metres del terra, i una màquina infernal al costat de la finestra feia soroll tota la nit, com un motor a les profunditats del mar. En tot l’hotel t’havies d’anar identificant amb un braçalet electrònic, tant per l’habitació com pel lavabo. Dutxar-me va ser tota una aventura: hi havia tota una fila de dutxes en una habitació però, detall inquietant, la mampara era de vidre totalment transparent, de manera que els de fora et podien anar observant tranquil·lament mentre et dutxaves. Tenia un punt de sauna gay una mica inquietant (no és que hagi estat a cap d’altra banda, almenys de moment), però el pitjor era l’aigua: sortia només mentre premies el botó, que anava fortíssim, a una temperatura suficient com per escaldar pollastres. És per això potser que la mampara és transparent, per veure la cara  de patiment que fas? En qualsevol cas, no hi vaig estar més de 4 minuts i feina feta. El millor encara era el menjador, al subterrani: una sala de festa enorme amb butaques i llits, on no hi vaig veure ni una sola persona. Hi esmorzava sol, sense ni un raig de sol, repassant les notícies no massa optimistes de la independència. Només conto ja amb en Casado per alegrar-me la vida. (exagero, no estem tant malament, carai!)

Ja ben dutxat vaig anar a visitar la ciutat, seguint la ruta que em proposava la guia. La primera parada va ser el mercat: podríem dir que era un mercat paradoxal. Per una part un parell de carnisseries com les d’abans, amb trossos contundents d’animals, ossos, cartílags, vísceres. Per l’altra, una botiga de perruques. Un restaurant thai. Una cantina amb personatges pintorescos (com jo, d’altra banda). I la peixateria, a fora del recinte, com a part, plena de peixos enormes i ostres també enormes.

El museu, gratuït, em va sorprendre per l’altíssima qualitat de les exposicions. Una de temporal sobre les relacions entre Gales i el Japó (s’hi veien com a històrics objectes que jo he fet servir, motiu de profundes reflexions que ara no tinc espai per transcriure), i després una altra sobre les història geològica de la Terra i Gales. Molt interessants i ben fetes les dues.

L’endemà vaig anar a un altre museu, una recopilació històrica dels edificis i oficis del país. Han agafat edificis de diferents llocs que ja estaven en decadència i els han transportat  literalment, i restaurat, a la nova ubicació. Hi pots veure cabanes de vaquers, fleques, botigues de queviures... i el que més em va emocionar, una església preciosa restaurada com era originalment... tota pintada de blanc! Amb dibuixos molt senzills sobre la  vida de Crist, tot molt genuí i emocionant.

No puc acabar la ressenya sense mencionar el Castell. Més que l’edifici, delirant, el seu constructor, el Marquès de Bute. Al seu temps, finals del XIX, va ser un dels homes més rics del mon, gràcies al comerç del carbó que exportava des del seu port a preus 10 vegades més alts que el que en pagava. L’home parlava desenes de llengües, defensava l’educació de les dones, era vegetarià i anava contra la caça. Ah! I es va fer catòlic, tot un escàndol per l’època. Estimava els seus fills, prohibia el càstig corporal i va invertir fortunes en millorar les condicions del seus veïns. I en fer castells de fantasies gòtiques, com el de Cardiff, on passava unes setmanes l’any. Malgrat la seva fortuna l’home tenia des de naixement els dies comptats: moriria de la mateixa malaltia que el seu pare, una malaltia del fetge. Ho va portar amb valentia i coratge, fins al final. Novament un exemple de la veracitat del budisme quan diu que el patiment afecta tots els éssers, i que se’n pot sortir.

En tots aquests dies ningú se m’ha adreçat, excepte la primera nit quan un home, sobre una bici, tot passant em va dir que si volia pujar a la bici em faria un bon preu (if you want a ride I’ll give you a good price). Deixo al lector trobar interpretacions ni surrealistes ni sexuals de la proposta, en tot cas cap em va convenir i li vaig dir un nothankyouverymuch.

Recordo ara que al Marroc, a Marraquesh, un noi grassonet amb moto també em va proposar anar a fer un volt. Aquell cop li vaig dir que si i vam fer un tour pel barri vell espectacular. Després em va dir si volia veure casa seva, i jo encantat, i si la seva habitació i jo que perquè no, i quan em va mirar i va dir “ehem” vaig caure que el noi se’n volia anar al llit amb mi. Ja m’ho podia haver pensat, direu. En tot cas me’l vaig mirar i ... La cosa va acabar bé.

Ja el tren està a punt d’arribar a destí i deixo les meves dissertacions per a un altre dia. Que la pau sigui amb vosaltres, estimats. Ho dic en broma i també seriosament.