Chester, my love

The water that I shall give will be an inner spring always welling up for eternal life.

Perdoneu, perdoneu! Ja sé que esteu esperant el relat d’Edimburg. Us vaig deixar que ja era al tren a punt d’arribar-hi, però us confesso que m’havia deixat, per raons tècniques (això sempre funciona, les raons tècniques, m’imagino enganxant la meva parella al llit amb un altre i li pregunto per què, i ella em diu, per raons tècniques). Així doncs ara vindria un flaix bac:

Abans d’anar cap a Escòcia vaig decidir fer una nit a una ciutat que m’havien recomanat: Chester. Les muralles, les catedral, em deien. (És el nom d’un sofà, em diu M) Novament obro el meu airbnb i vinga miro què hi ha. De fet això de tenir una habitació dins la casa de la gent del país és un dels principals plaers de viatjar, i aquesta vegada supera les meves expectatives.

Vaig arribar-hi resseguint un carril bici pels suburbis, obrint-se pas entre reixes metàl·liques i esbarzers plens de mores. Sota uns ponts, pintades gegants. Ja es feia fosc quan per fi, en una urbanització completament deserta il·luminada com si fos un capítol de Black Mirror, arribo a la casa. No hi ha timbre, o sigui que pico suaument a la porta. Ningú contesta. Miro bé el número, és la del costat, que és exactament igual. També sense timbre, truco molt tímidament i quan ja em disposava a tornar a trucar, sense cap soroll de passes,  s’obre una mica la porta. Pausa. Ja em disposava a xisclar i a arrencar a corre quan la porta s’obre una mica més i veig una rossa que em mira.

La rossa, d’uns quaranta mal portats, em mirava amb una expressió que intentaré descriure perquè és complex. Mirant-me, devia pensar, efectivament és com me l’imaginava, i després pensava encara, Déu meu ajuda’ns a resistir aquesta prova, i després, necessitem els diners per comprar sabates noves.

Em deixa entrar, jo i motxilla. El terra és emmoquetat d’un negre blavós, i tot és espantosament net. Tant a la planta baixa com al primer pis, on és la meva habitació, totes les portes estan pintades d’un blanc immaculat, absolutament totes igual, i tancades. Seria com el passadís de El resplendor, però els monstres encara no han aparegut.

M’instrueix sobre el que és més important de la casa, i que no veuré en tota la visita: the dog. La porta de fora ha de quedar sempre tancada, perquè el gos té l’habilitat de saltar i escapar-se (i qui no) baixant-ne la maneta. També em preveu que si tinc menjar a l’habitació el gos entrarà i se’l menjarà, i que si deixo la porta mig oberta me’l trobaré sobre el llit. Algo és algo, penso, però no dic res.

Em vesteixo ràpidament i m’escapo cap a la ciutat, a respirar una mica de vida. No massa, tot és tancat i fa vent. És que som dimarts. Quatre pubs deserts, i per fi les muralles! Efectivament, hi pujo, romàntiques però viatjant sol hauria de portar un llibre de poesia per inspirar-me. Com que no el porto decideixo anar a sopar, i novament un drama. Tot són fast foods, els mateixos que hi ha a Nova York, a Barcelona i a la Xina Mandarina. M’imagino Marco Polo arribant avui dia a la Xina, amb una caravana de 40 camells i 80 homes (o viceversa), mig cec de la sorra del desert. Entra el tiu a la ciutat prohibida, i pam, un MacDonals. L’home es pregunta si veu visions, però al costat hi té un Zara, i després un PizzaHut. Gira cua i se’n torna al desert.

Jo tinc una mica més de sort. Pujo a l’atzar unes escales i arribo a un pub que fa olor de fusta i de cervesa. A la carta anuncien un curry vegetarià per 8 lliures! Hi entro corrent, sembla que hi haurà lloc, i li demana a la cambrera per sopar. Em mira i em diu, “Ho sento molt, avui hem servit una festa i ara mateix no servim sopars”. Devia fer una cara de desolació tan gran que hi afegeix, amb simpatia “Sorry about that, my Love”.

Amb un somriure trist doncs giro cua. Busco al google maps els restaurants, i escullo com vull morir: un Wok and Walk. No té mala pinta a les fotos, però em posen el menjar en un contenidor amb forma d’embut (com la fàbula de la cigonya) d’on és impossible menjar amb dignitat. Menjo ramen i, com sempre, m’escaldo la boca. Ho rego amb una fantàstica taronjada de llauna.

L’endemà em llevo disposat a aprofitar el dia. Faig ioga com puc a l’habitació minúscula, atemorit que el gos assassí no forci la porta. Faig la maleta i me’n vaig, no sense parlar una estona amb el marit que em diu que ve del gimnàs (són les 11 i no té pressa). Li pregunto pel gos i fa ha, ha, ha.

Després em sap greu no tenir prou temps per la catedral, que és absolutament preciosa. És una mena de centre comercial de l’edat mitjana: té tres capelles al costat, que si un petit monestir, el campanar, uns porxos... tot molt antic i al mateix temps molt ple de vida i de projectes. Un moment donat em creuo una dona amb sotana (que em provoca unes reflexions que no venen ara al cas) i aprofito per preguntar-li sobre l’edat dels mosaics d’una paret. Em mira amb simpatia- porto la motxilla a sobre i vesteixo una roba de combinació excèntrica, fins i tot pels estàndards anglesos- i em respon molt amablement que són victorians. Com de fet gairebé tot a Anglaterra.

En un pati més avall veig una estàtua que m’emociona: representa Déu donant aigua eterna a la humanitat, però Déu està representat... com una dona, i amb els pits nus! Mentre la fotografio intentant que no es vegi ningú a darrera, parlo amb un senyor ja gran però molt atent i educat sobre la frase que té escrita l’estàtua al pedestal “The water that I shall give will be an inner spring always welling up for eternal life”, que es podria traduir com “L’aigua que et donaré serà una font dins teu que rajarà sempre per a la vida eterna”.

Corro ja cap a l’estació d’on surt el meu tren cap a Edimburg. Em passo una petita anècdota que, com que és escatològica, com a bon català no puc deixar d’explicar-vos-la. Resulta que abans d’agafar el tren sempre miro de fer les meves necessitats, les sòlides diguem, per evitar les complexitats del lavabo en marxa. El de l’estació és petit i té, a part dels urinaris, un sol petit cubincle sense sostre, on es refugia ja algú amb la porta tancada. El sento una bona estona escatir i remugar, i per sota la porta veig clarament que ja ha acabat la feina, però no surt per més que jo tossi amablement a davant. Finalment ho fa, amb una cara extremadament agitada. Em mira, i em diu “Disgusting.”. Fa una pausa dramàtica. “The toilet, it’s extremely disgusting. It doesn’t... it doesn’t flush properly”. Ahà. M’imagino el panorama i me’n vaig. Caldrà resistir, i d’això els catalans també en sabem un niu.

Panoràmica del primer pis, amb les portes iguals.