Tunísia i ioga

"Tenim programat un curs intensiu de ioga per d'aquí a dues setmanes, i el professor ens ha fallat. El curs és a Kebilia, en un hostal al costat del mar. Serien 25 hores de classe, en quatre dies. T'interessa?"

Vaig pensar que realment no valia la pena. Ja vaig prou estressat en el dia a dia, i fer tantes hores en tant poc temps era una bogeria. A més amb el canvi de moneda i les despeses de vol em sortiria més a compte anar a fregar escales. La resposta era doncs molt clara.

Una setmana i mitja més tard, un dimecres al migdia, em trobava, com deveu estar endevinant, a la porta D23 de l'aeroport de Barcelona. Vaig arribar amb prou temps per anar tranquil i posar-me a llegir. A mesura que s'aproximava l'hora d'embarcament vaig veure que, estranyament, no hi havia massa cua. La pantalla marcava Tunis, era allà, però només hi havia un home darrera el taulell, mirant desganat el seu mòbil. De tant en tant algú se li acostava, i després se n'anava tranquil·lament. Quan va arribar l'hora, només mitja dotzena de persona van fer cua, i es van posar a xerrar amb ell. Finalment l'home els va deixar passar. M'hi vaig posar doncs a la cua, i darrera meu més gent, a un ritme realment calmat malgrat que l'avió ja hauria d'haver sortit. Quan la cua va ser important va arribar un altre home i molt tranquil·lament també va obrir una altra porta perquè entrés la gent. Li vaig donar el meu bitllet però el lector no el reconeixia. Això no el va preocupar massa, va esparracar la seva part i em va dir que passés. Tunísia.

L'arribada va ser també plàcida. Havia quedat que l'organitzadora (ara tothom es menja l'apòstrof de la manera més natural, guai i simpàtica i diu "la organitzadora".I la Eva, la Eli, el home. A la ràdio anuncien un llibre «de Empúries», sense cap pudor. Proposo treure les excepcions que hi ha de l'apòstrof que igualment ningú sap i obligar a apostrofar SEMPRE, així quan ho dius no podrien dir, mirant-te amb cara de lluços, ah, no és una excepcióoooo?) doncs l'organitzadora, deia, em passaria a buscar al parquing del pis de dalt.

L’aeroport de Tunis és com una mena de Corte Inglés tronat de fa 30 anys. Potser com un Galerías Preciados, més aviat. Amb un estil que vol ser d’inspiració aràbica. Mmmh, molta inspiració, sí. Quan provo d’anar el pis de dalt un policia em diu que ho sent però que l’acaben de tancat. Baixo al pis de baix per mirar d’arribar-hi des de fora, però no es pot. Penso doncs d’enviar un missatge a la Weim, la organitzadora (haha), però des de fora no s’agafa la wifi. I si torno a entrar? Doncs hi ha un control d’equipatges a l’entrada, que ara mateix em fa mandra passar però igualment ho faig. El policia que controla la màquina en aquell moment sembla absolutament desinteressat de si a dins la maleta hi portava un camell o una bomba nuclear. Només li faltava posar-se un cartell que digués «M’importa una merda què hi porteu». Mentre estic començant a posar-me nerviós una dona se m'adreça: "Tu deus ser en David, no? Em dic Fatma". Només per comparar, als Estats Units el poli m'hagués fet fora a puntades de peu, per hispano, i qui m'hagués esperat se n'anés anat en no trobar-me i en tot cas no m'hagués fet dos petons a la galta ni amenaçada de mort. O m'hagués denunciat #metoo.

Em va portar la Fatma (la versió tunisiana de Fàtima) a ca la Weim., l'organitzadora. Mirant per la finestra del cotxe intento fer-me una idea del país. Sembla sec, cases baixes. De moment, cap camell. Arribem a casa seva: en una mena de barri una mica destartalat, en un mur blanc una porta amb entrada amb empremta digital, ens obre la porta una noia negra, que ens condueix fins al costat de la piscina on ens esperen. Això em porta vells records, situacions on s'ha fet evident que no sé què fer amb la bona gent de classe alta. O que em penso que ho són, i resulta que només tenen una casa amb terra de marbre. Jo de fet no és que sigui de classe mitjana tampoc, podríem dir que sóc de classe botiguera. Fill de botiguera, el meu centre de ioga no deixa de ser també una botiga. Entre botiguers filo-convergents em sento còmode, parlant de que aquest any els turistes gasten menys i que els bancs cobren comissions abusives. Amb els que porten bruses blanques i estan morenos, en canvi, em quedo una mica tallat, per més bona gent que siguin (i aquests ho són molt). Inevitablement me n'adono d'alguna taca a la meva camisa, o de portar pantalons curts quan no toca o bé, i això ja és terrorífic, d'una taca a la bragueta dels pantalons que evidencia poca habilitat en eixugar-me-la.

De fet cap problema en absolut. Són una família molt normal i saludable, només que ella ha patit una hèrnia i amb el dolor, sense perdre el somriure, des del sofà del menjador va dirigint marit i filla posant-los al meu servei. A un, pots preparar-li carinyo una mica de menjar que deu tenir molta gana, a l'altra, a la pobre la fan dormir a una altra habitació per deixar-me la seva. He pensat que això sí que és amor.

Al vespre em va tocar fer una primera classe de ioga, en una petita habitació annexa. El repte és enorme: és gent que no em coneix, que està acostumada a fer un ioga happy flowers (i no el que practico jo, una mena d'entrenament para-militar apte només per adeptes al dolor extrem i a la humiliació pública) i a més, l'haig de fer en francès. Ja parlo francès, sí, però fer una classe demana molta rapidesa mental: ensenyes la postura, per exemple, girant la cama dreta, i en canvi a ells els dius que girin l'esquerre. No s'hi val dir "giré le cam", seria més aviat "tournez la jambe", la qual cosa sona com "torna la gamba", i esclar les meves neurones no donen l'abast. Però en fi, ens sobrevivim mútuament, em sembla. En tot cas surten de l'habitació somrient però sense arriscar-se, per alguna raó, a donar-me l'esquena.

L'endemà anem cap a Kebala. O Kebili. O Kerata. Amb els anys el que no conec perfectament se'm torna confús. O potser no són els anys, sempre ha estat així? Viatgem per la Tunísia rural, creuant camps enormes, boscos de pins escarransits. Petits ramats de xais, cadascun amb el seu pastor. Pobles de cases noves i baixes, apedaçades i amb el pis de dalt a mig construir. Altres construccions aparentment abandonades. Venedors ambulants de dolços, olives confitades en ampolles de plàstic d'aigua reciclades. Somriures francs amb una dentadura terrible, groga i podrida. No voldria ser injust o donar una mala impressió: són gent molt amable, pacífica i semblen feliços.

L'hostal és molt maco. Ple de vegetació, habitacions amb molt d'encant. La que m'han donat és preciosa, i m'estiro per fi al llit per descansar. Tot perfecte, només un petit soroll sense importància. Mmmh, m'acabo aixecant. L'habitació dona a l'hotel vei, amb una preciosa maquinària d'aire condicionat dirigint-se cap a mi. ZzzzZzzzZzzz. Impossible. Vaig a parlar amb l'encarregada, que amablement (per alguna cosa sóc el Guru) me'n dona una altra, que dona a l'altre costat. M'estiro al llit. IiiiIiiiIiii. Ressegueixo l'orella fins a trobar el culpable: el descodificador de satèl·lit. La bèstia està endollada per dintre un forat i no la puc desconnectar sense arrencar el cable. Ho considero per un instant, però al final penso que no cal incitar a l'odi, només d’arribar. El llit és col·locat elevat, en una petita recambra recollida. M'hi estiro, i vaig girant fins a descobrir un angle en el qual no sento el xiulet del descodificador. Passaré així la nit.

Els meus alumnes van arribant, i se'm presenten. De fet són només dones, 14 dones. Cadascuna amb nom diferent i impossible de recordar. Totes de fet molt simpàtiques, però intento fer alguna broma en francès i somriuen però no m'entenen. Decideixo deixar, de moment, les bromes. A la tarda ja m'espera la primera sessió de ioga. Decideixo de fer el que més conec, el ioga normal que he dit abans. Queden sorpreses però responen bé. Vaig repetint els pocs verbs que, amb els nervis que passo, m'han quedat al cap: rouler, tourner, bouger. Écarter. Pousser. Les parts del cos són particularment difícils, perquè un petit error pot portar a la catàstrofe: coll és cou, cul és cul i es pronuncien gairebé igual. Però els francesos senzillament no diuen mai cul, ells tenen natges, faisses. O sigui que si els vull dir relaxeu el coll i em surt relaxeu el cul riuran fins demà. Però no riuen, són bones noies, i tot surt bé.

La sala de pràctica és preciosa. Com que té les parets de vidre, té vistes directes a la platja i als arbres de davant. Fa uns dies d'una tempesta preciosa, que podem veure mentre practiquem. Només que, de fet, la sala de pràctica és poc pràctica. La fan servir també com a menjador, i per fer-ho contínuament estan entrant i traient les taules. Al matí, a quarts de vuit, veig un pobre diable a qui fan escombrar el terra, sense massa entusiasme ni eficàcia (em mira amb un odi reprimit quan entro, sap que ho fa per mi). Quan plou fort hi ha un parell de goteres (tampoc més) encantadores, però que barregen l'aigua amb la sorra que l'home no ha acabat de treure. Amb els tapissos de ioga... uix. Tal com diu l'Alison West (una profe de Nova York), reality being real.

Passem així uns dies prou agradables, només que amb massa hores de classe: 8 cada dia, que em deixen esgotat. El menjar està bé, picant, i realment ningú s'amoïna si és servit una hora en retard. Només m'amoïno jo, que intento ser puntual començant i acabant les classes. Em miren com si fos un excèntric però s'hi adapten molt bé. No m'entenen en canvi quan els faig veure que és incongruent passar-te 8 hores cuidant del cos amb el consum intens de cigarretes. Em sembla criminal i tot, obrir el cos per enverinar-lo, però per alguna raó les que fumen (que són poques) em miren amb l'expressió de que passen una vida terrible i que les deixi en pau que volen rebentar fumant. Ho faig, així que acabat el segon plat, quan elles treuen el cigarro jo me'n vaig.

L'hostal és a dos passos del mar, però els plans per banyar-nos els refreda una fantàstica tempesta que dura dos dies. Fa fred i l'aire és ple de tardor, i em ve nostàlgia de tenir una família normal, amb nens que calgui vacunar de tant en tant i que consumeixin massa sucre.

M'aixeco d'hora al matí, despertat per un gos que allà les 5 comença a udolar llastimosament a sota la meva finestra. Quan l'encarregada, amablement, em pregunta si he dormit bé (no sé perquè, tothom m'ho pregunta aquí, dec fer pinta de no haver dormit bé) li dic la veritat. Em mira somrient, ah, esclar, els de la ciutat no esteu acostumat als sorolls del camp. Carai, sorolls del camp, tinc un gos cada matí udolant amb tota la seva ànima, des de les 5! S'allunya, sacsejant el cap, somrient.

La tornada la faig amb el marit de la Wiem. Per fi em desempallego de les dones. Al principi estava molt engrescat amb dotze dones al voltant, i vaig pensar en anar fundant una secta d'aquestes adictives, amb jo com a líder. M'entregarien la meitat del seu sou i vindrien al llit, cada nit una diferent. Després vaig pensar que no calia que vinguessin totes, totes, només un parell, així, les seleccionades. I que tampoc calia cada cada nit. Cada dues. O cada tres. De fet, fixar un número fix de nits li resta l'encant, o sigui que ja ho veurem.

El marit és un home amabilíssim que ha fet fortuna creant una empresa informàtica. Ja tenim tema de conversa! Ens expliquem els secrets de microsoft, del php i del mysql, però de fet a ell, ja se li veu, el que li agrada és la part humana, la part comercial. Contínuament el truca gent que ell respon amb el sense fils del cotxe, molt animadament, intercalant al tunisià frases senceres de francès. Em pregunta si vol que posi música per animar-nos, i quan li dic que no cal sembla alleugerit també. Anem creuant així en silenci pobles que em semblen pobres- però segur que més al sud n'hi ha de pla més. Pobles plens d’homes fent un cafè.

Ja per fi a la ciutat, s'ofereix per fer-me una petita visita a la part antiga. Per fi veuré alguna cosa humana! Entrem als carrerons, amb mil botigues plenes fins a dalt d'objectes en venda- tot i que ara mateix no en recordo cap. En veure unes joies, li pregunto si li sembla bona idea comprar-ne una per la seva filla, com a petit regal per haver-me deixat la seva habitació aquests dies. Em diu que no cal, que de fet ella prefereix comprar per amazon coses que a ella li agraden. Vaja.

La tornada ha tingut el seu mèrit. El vol inicial, amb tunisair, me'l van anular i el van canviar per un altre l'endemà al vespre, via Lisboa. Com que no m'anava bé tornar un dia més tard i aterrar a les 10 de la nit a Barcelona, els vaig contestar que si podien tornar-me els diners. A partir d’això el seu ritme de resposta, un sol mail al dia, va passar a zero. No em van dir res més. Ja desesperat, vaig comprar un altre vol, i l'únic que no valia una fortuna era un que sortir a les 10 del matí, cap a Paris, m'esperava 4 hores, i d'allà Paris fins a Barcelona. Super ecològic, però jo ja volia dormir a casa. Al cap i a la fi, el vol el fan igualment no? (argument com pocs n’hi ha). Doncs el compro, i dos dies després me l'anul·len també! Però aquest cop me l'han canviat per un altre via Roma, amb la gràcia de tenir només mitja hora pel canvi d'avió. Sabia que hauria de galopar amb la bossa a l'esquena, però ja sabeu vosaltres, estimats amics, que això m'agrada molt. Un viatge, per mi, no és un viatge si un moment o altre no galopo amb l’equipatge a l’esquena.

Com a petit anecdotari, adjunto els mails que estic fent amb tunisair, amb l'esperança que em tornin els diners.

_____________________________________________________________________________________________________________________

Dear Sir/Madame,

following the advice of my legal advisor, this is to officially start my claim to be reimbursed for the flight cancelled. Following are the details:

1) Purchase of a ticket:

Barcelone à Tunis

Vol 1 mercredi 10 octobre 2018

Tunis à Barcelone

Vol 1 mardi 16 octobre 2018

Numéro de réservation : ‎JCGNH3

And this is the confirmation of purchase:

Bénéficiaire : Tunisair

Adresse : Boulevard du 7 Novembre 1987

TN-2035 Tunis Carthage

Site Internet : http://www.tunisair.com

Date commande : 27/09/2018 9:39:12

Numéro de commande : ES-JCGNH320180927093912

Ingenico Référence de paiement : 4261978096

Total : 217.24 EUR

Méthode de paiement : VISA XXXXXXXXXXXX4784

Sous-type : F

Statut : Paiement accepté

Code d'autorisation : 414488

2) Cancellation of return flight

On 11 Oct:

Dear customer,

TUNISAIR informs you that its flight TU514/17OCT TUNIS-BARCELONE is cancelled, you are booked on TU318/17OCT TUNIS-LISBON-BARCELONE departure time at 15H40 arrival time at 22H10.Please if you need more informations do not hesitate to contact us on address: callcenter@tunisair.com.tn.Sorry for any inconvenience.

3) As the flight offered was not convenient for me, I claimed for a refund on 14/10:

Madame/Monsieur,

je vous demande la procedure pour me reemburser le billet que vous avez anuler. Je vous souviens que en ayant acheté mon billet en Espagne j'ai sur le droit commerciale europeen. Si vous ne me reemburser la partie correspondant, je vais pursuivre les actions legales correspondentes.

_____________________________________

This is the end of the report of the emails. From today a month starts before I can start legal pursue, which I will do if I don't receive news from your side.

Yours,

David Lloret

BTW I will start immediately a campaign in my Facebook and Instagram to inform people of your lack of word.